Feia ja uns mesos que no publicava res, i la veritat és que em penedeixo de no haver-lo fet, en gran part per un problema de temps, encara que moltes vegades el temps et limita molt, i altres el temps t'empeny a viure sensacions inoblidables. Parlo del torneig 6.25 celebrat a València aquest passat pont de desembre. Parlo del perquè 5 dies poden donar sensacions indescriptibles en el moment i especialment emotives amb el pas dels dies. El club va pensar en el nostre grup per a representar a l'entitat i des d'aquest blog vull agrair en nom de tot el grup i dels pares que ens deixessin formar part de la iniciativa i també reconèixer tot el treball realitzat perquè fora així, especialment de Jaume. I és curiós perquè vàrem arribar al torneig Laura i jo amb un petit dubte sobre l'equip, ja que no enteníem com l'equip podia entrenar tan bé i jugar tan malament els partits oficials. És difícil entendre la situació, fins i tot sumant factors com la dinàmica nova respecte a la temporada anterior, lesions, rivals complicats i d´altres més que se'ns puguin ocórrer, però València va ser el nostre lloc de retrobament. Una dinàmica de grup excel·lent, una disciplina justa (si, nois, encara que creieu el contrari), uns xavals amb un gran cor, ens va dur a passar com possible equip comparsa a sensació de torneig en la primera fase del mateix. 2 victòries en els dos primers partits (CB Iliciatano d'Elx -110 a 29- i especialment la segona amb CB Godella -80 a 69-) ens van ficar en semifinals amb una intensitat i un joc que era la resposta a jugar com s'entrena. Per fi havíem arribat a l'instant que voliem!. Però el funcionament del torneig va ser un enemic nostre ja que els partits eren gairebé seguits, els quals gairebé tenien 2 hores de durada, i ens va anar desgastant físicament i no vàrem arribar a tenir cames que ens funcionessin com els primers dies. Especialment voldria parlar de les semifinals amb SFERIC de Terrassa i no pel joc si no per la conseqüència d'ell. No vam jugar especialment bé, bé rectifico, no vam jugar intel·ligentment "els nostres minuts" i això va donar vida al nostre rivals, que van jugar un excel·lent partit, del millor que els vaig veure en el torneig i ens vam trobar molt per sota en el marcador ja entrant en el final del partit. En aquest moment, els nois van trobar en el seu cor el millor aliat per a superar-se i malgrat que vam estar molt a prop d'aixecar un partit que semblava impossible, aquest cor que van demostrar va ser compartit amb tots els presents i premiat amb una ovació de 10 minuts d'aplaudiments. Aquest reconeixement va sumar al grup, molt més que una victòria contra Sferic.
Si hagués de fer un balanç ràpid, em quedo amb la imatge de solidesa humana que vam donar sempre, tant dintre com fora de la pista i això ens ha fet reforçar moltíssim més la nostra relació personal i evidentment la dinàmica jugadors-entrenadors. Això sí, sempre recordarem anècdotes inimaginables com els escacs (visca el rei sense cap!), aquestes lliteres mobibles (sergio i el seu cap), aquest matrimoni valencià (no Laura?, o l'hi pregunto a la maruja d'Elx?), aquests aplaudiments inesperats en qualsevol part, i moltes altres més que no caben en aquest blog. La veritat, nois, us heu merescut una segona part del partit....., pero aquesta vegada amb l´Edu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada