Es impossible pensar en res millor

Feia ja uns mesos que no publicava res, i la veritat és que em penedeixo de no haver-lo fet, en gran part per un problema de temps, encara que moltes vegades el temps et limita molt, i altres el temps t'empeny a viure sensacions inoblidables. Parlo del torneig 6.25 celebrat a València aquest passat pont de desembre. Parlo del perquè 5 dies poden donar sensacions indescriptibles en el moment i especialment emotives amb el pas dels dies. El club va pensar en el nostre grup per a representar a l'entitat i des d'aquest blog vull agrair en nom de tot el grup i dels pares que ens deixessin formar part de la iniciativa i també reconèixer tot el treball realitzat perquè fora així, especialment de Jaume. I és curiós perquè vàrem arribar al torneig Laura i jo amb un petit dubte sobre l'equip, ja que no enteníem com l'equip podia entrenar tan bé i jugar tan malament els partits oficials. És difícil entendre la situació, fins i tot sumant factors com la dinàmica nova respecte a la temporada anterior, lesions, rivals complicats i d´altres més que se'ns puguin ocórrer, però València va ser el nostre lloc de retrobament. Una dinàmica de grup excel·lent, una disciplina justa (si, nois, encara que creieu el contrari), uns xavals amb un gran cor, ens va dur a passar com possible equip comparsa a sensació de torneig en la primera fase del mateix. 2 victòries en els dos primers partits (CB Iliciatano d'Elx -110 a 29- i especialment la segona amb CB Godella -80 a 69-) ens van ficar en semifinals amb una intensitat i un joc que era la resposta a jugar com s'entrena. Per fi havíem arribat a l'instant que voliem!. Però el funcionament del torneig va ser un enemic nostre ja que els partits eren gairebé seguits, els quals gairebé tenien 2 hores de durada, i ens va anar desgastant físicament i no vàrem arribar a tenir cames que ens funcionessin com els primers dies. Especialment voldria parlar de les semifinals amb SFERIC de Terrassa i no pel joc si no per la conseqüència d'ell. No vam jugar especialment bé, bé rectifico, no vam jugar intel·ligentment "els nostres minuts" i això va donar vida al nostre rivals, que van jugar un excel·lent partit, del millor que els vaig veure en el torneig i ens vam trobar molt per sota en el marcador ja entrant en el final del partit. En aquest moment, els nois van trobar en el seu cor el millor aliat per a superar-se i malgrat que vam estar molt a prop d'aixecar un partit que semblava impossible, aquest cor que van demostrar va ser compartit amb tots els presents i premiat amb una ovació de 10 minuts d'aplaudiments. Aquest reconeixement va sumar al grup, molt més que una victòria contra Sferic.

Si hagués de fer un balanç ràpid, em quedo amb la imatge de solidesa humana que vam donar sempre, tant dintre com fora de la pista i això ens ha fet reforçar moltíssim més la nostra relació personal i evidentment la dinàmica jugadors-entrenadors. Això sí, sempre recordarem anècdotes inimaginables com els escacs (visca el rei sense cap!), aquestes lliteres mobibles (sergio i el seu cap), aquest matrimoni valencià (no Laura?, o l'hi pregunto a la maruja d'Elx?), aquests aplaudiments inesperats en qualsevol part, i moltes altres més que no caben en aquest blog. La veritat, nois, us heu merescut una segona part del partit....., pero aquesta vegada amb l´Edu.

Comença el cami 2009-2010

El debut en competició amb el cadet d´UBSA ens espera la setmana que ve i ahir dissabte vàrem jugar un amistós amb el Verge de les Neus. Tradicionalment el Verge de les Neus, gràcies a la filosofia que treballen fa anys, són equips que, pot ser, no poden ser equips de nivell molt alt, que si que els tenen, si no que tenen un ritme i intensitat inculcats en el seu esperit des de petits que els fa altament competitius. Això fa que jugar contra ells sigui una qüestió de plantejar la mateixa intensitat i això va produir un efecte boomerang. Els meus nois, ansiosos de demostrar al seu nou entrenador el que poden fer i que poden aplicar el treballat durant aquest mes, també van exhibir una intensitat semblant, el que unit a la nostra avantatge "no intensa" ens va fer dur-nos el partit. Malgrat la diferència (23-83), excessiva a la meva manera de veure, vam tenir fases de trobar aquest bàsquet que volem malgrat que la defensa encara encara no és "defensa a una" i que l'esforç dels nois va pal·liar en moltes fases aquesta falta de conjunció defensiva d'equip. En atac, no ho vaig veure malament, realment gens malament, encara que cal polir les "llacunes de concentració" típiques d'aquestes edats i sobretot, el no voler escoltar per a millorar, també típic de la categoria cadet. Veig molt possible dominar els conceptes que necessitem en breu temps ja que l'esperit d'equip és summament positiu. Resum tècnic: Bon esforç per atacar per conceptes i bona disposició defensiva malgrat que no aconseguim ajustar-la en tot el partit.

No ens deixem el que es més important

Ahir diumenge, visitàvem la pista del lider, el CB Castellar que nomès ha perdut un partit i en una pista que nosaltres vam perdre de 1 punt. La veritat és que anàvem amb una mica de respecte perquè primer, és un equip molt competitiu, o sigui, té dos equips titulars i segon arribàvem a Castellar del Valles amb jugadores de baixa per lesió i dues jugadores "tocades" físicament, però en una pista de bàsquet el respecte es transforma en derrota, i les nenes, quan trepitgen parquet se'ls oblida el respecte i es torna alegria.

No faré una crònica del partit però si deixaré caure diversos apunts que crec són interessants: 1. Mai el CB Castellar se'ns va posar per davant en el marcador fins al cinquè període, el que parla de la nostra determinació en el partit. 2. Els sis punts finals de diferència, aconseguits en els últims 20 segons de partit, és la màxima diferència del mateix a favor del CB Castellar, el que defineix, una vegada més, la nostra determinació. 3. Els meus motius del perquè de la derrota són dos: Un, l'enorme desgast defensiu que vam tenir durant els 48 minuts, el que el que va motivar un excés de faltes personals (fins a 4 eliminades, i a més totes seguides, en el moment crucial del partit) i arribar una mica més cansades que elles en el tram final, i dos, ens va faltar constància en forma de concentració en moments claus convertint els detalls en aspectes voluminosos del joc. De tota manera, vull felicitar al CB Castellar per ser un rival tan dur, ja que rivals d'aquesta tipologia són els que et fan fer-te cada vegada més gran. Felicitar per descomptat, a les nenes, i qualificar-les com ja es va fer en el seu moment com campiones. La seva constància val com a mínim aquest apel·latiu.
Bàsicament hem d'aprendre d'aquesta situació i no deixar-nos el que és el més important: Un error és el camí per a oblidar aquest i trobar un altre.

Ens despistem?. Una estona

És possible aplicar el partit de les nenes a la vida mateixa. Si perquè jugàvem amb el Canovelles BC, al com ja vam vèncer en la seva pista en la primera volta per 19 punts de diferència i semblava que no podria ser gens complicat. I inicialment, així va poder semblar. Acostumades a patir i fer patir en defensa les deixem amb el seu caseller anotador a zero en el primer i en el tercer període per a 4 punts en el descans. Tampoc és que haguessim exhibit el potencial ofensiu, ja que amb 21 a 4, era possible que arribessim una mica revolucionades a l'atac a causa de la defensa. I al quart període va ser encara millor, la diferència s'ampliava a 27 punts però alguna cosa no quadrava, el Canovelles BC no és un equip de segón nivell, té una mica més, i així va anar. Van despertar aprofitant la seva alçada i ens van sotmetre a la mateixa pressió que fem sobre els equips rivals: damunt de cada pilota fins a recuperar-la i córrer el contraatac fins a aconseguir la cistella. I una vegada i una altra, i una vegada més i altra..... Era com la vida mateixa: T'esforces per aconseguir el teu objectiu i una vegada fet et dorms amb la mentalitat que tot està fet i després, com diu Perico Delgado en el seu símil ciclista: arriba el "hombre del mazo" i et dóna i llavors t'adónes que estàs equivocat i et bloqueges, perdent un temps preciós per a la recuperació. A nosaltres ens va sobrar aquest temps, encara que ara cal valorar si va ser bo tenir-lo o no. Com sempre dic, el bàsquet és com la vida però en dimensions reduïdes.

Minis, bàsquet i donuts

Aquest cap de setmana he tingut la sort de poder participar de manera directa en l'organització de la cinquena edició del Torneig de Mini Ciutat de Santa Coloma de Gramenet del Bàsquet Draft Gramenet. 11 equips en dos dies i mig van participar en un campionat de bàsquet base, en el qual, cada equip va jugar, almenys, un mínim de 5 partits. La meva presència en el Poliesportiu de La Bastida va ser permanent: 12 hores el divendres, 12 el dissabte i 8 el dissabte. Diguem que el 95% del temps efectiu del torneig. I el que vaig gaudir!!!!!!. La gran organització de Carlos Brumós, expert en aquestes festes, em va donar l'opció de gaudir amb aquest format (i de passada substituir a Carlos com director del torneig tot el dissabte per la seva obligada absència), i sobretot, de gaudir de la col·laboració conjunta amb jugadores del club, especialment infantils ("les meves infantils", quines cracks!, les mataria de vegades però les adoro) i cadets. Algunes d'elles, gairebé igualen el meu temps d'estada en el torneig. Brutals!!!!!!!!!!. Aquest nivell de compromís ho hauria de voler qualsevol club.
En el plànol esportiu, el campió va ser el CD Hercesa de Madrid. Les madrilenyes, un encant i que estan desitjant tornar la temporada que ve, es van limitar a realitzar un joc amb contínua intensitat i al que es diu "rodet". Una gran defensa, bons fonaments i una gran actitud, tant dintre com fora de la pista. Les finalistes, AE Badalonés "A", un equip amb alçada, sobretot aquesta mini de 180 cms, amb un joc consistent i que em va fer l'efecte que van arribar cansades a la final, els va faltar potser, aplicar més velocitat al seu joc i igualar la defensa del CD Hercesa para optar a la victòria. En la resta de torneig, destacar a Jordi Gimenez del Col.legi Cultural, la meva aposta com millor entrenador del torneig i que així va ser, que amb la frescor de la seva joventut tractava a les seves jugadores com tot un "mister" veterà. A més, el joc del seu equip donava la raó al seu entrenador. Chapeau per el Jordi!. A nivell individual, la impresionat Eva d'UB Llefià, que li va faltar més ajuda del seu equip per a avançar en el torneig. El seu mínim anotador va ser de 37 punts, arribant 3 vegades als 50 i 2 als 70. Impressionant, i a més generosa!.
Anècdotes?. Unes quantes. Un dels àrbitres del dissabte tard (justament el de la pista amb més partits per jugar) que no apareix a l'hora d'iniciar el partit i tots en ment: Retràssssss: ens perdem el Reial Madrid - Barcelona de futbol. Solució: arbitren dos entrenadors fins que al final del període apareix l'àrbitre per la porta. Buffffffffffffff, salvat el torneig i .... el futbol. Una altra: en el lliurament de trofeus es decideix que jo he de lliurar el trofeu de millor entrenador al meu admirat Jordi Gimenez .... però ningú m'ho diu i en el moment que ha de ser així, jo estic amb les meves infantils en l'altra punta de la pista jugant amb una ampolla d'aigua. Imagineu-vos!!!!. Surto corrent per la pista per a lliurar el trofeu. Va valer la pena. Ahhhhhhhhhhhhhh!!! i l'última anècdota: Noies, que passa amb els donuts?.......................

La importància d'insistir

Sempre dic que la formació es divideix en dues coses: ensenyar i insistir. Ensenyar està bé, és fantàstic, però mai és suficient perquè no totes les jugadores (permeteu-me que parli en variant femenina, ja que és la meva actualitat, encara que es pot i s'ha de globalitzar) tenen aquesta "pasta" que t'obre els ulls i dius: "a la primera ho sap, a per altra cosa". Insisitir és la clau de la formació. La clau de les grans jugadores. La clau dels grans equips. El dissabte visitàvem la pista-gimnàs del Sant Quirze BC, un equip alt, fort, segon en la classificació i ...... ens havia guanyat de 13 a casa. El plantejament del partit per part de les locals va ser el lògic: molt agressives en defensa, amb pressió a tota la pista, carregar el rebot ofensiu i córrer si és possible. Molt semblat al nostre estil però restant carregar el rebot ofensiu i sumant córrer sempre. No faré una crònica del partit perquè aquest no és l'objectiu inicial encara que és significatiu el fer un paral·lelisme amb el títol del blog. La importància d'insistir implica no perdre la cara al partit, ser agressives, almenys com l'equip amb el qual jugues, poder adaptar-se a les circumstàncies del joc: jugadores, arbitratge, públic, implicació personal, etc.. I el dissabte, les nenes, van donar tota una lliçó de com treure resultat a la importància d'insistir, encara que el "resultat del partit" no fos el de +1. I és que per mi, és més valuosa una identitat pròpia que cinc +1 sense saber del perquè d'això.