No ens deixem el que es més important

Ahir diumenge, visitàvem la pista del lider, el CB Castellar que nomès ha perdut un partit i en una pista que nosaltres vam perdre de 1 punt. La veritat és que anàvem amb una mica de respecte perquè primer, és un equip molt competitiu, o sigui, té dos equips titulars i segon arribàvem a Castellar del Valles amb jugadores de baixa per lesió i dues jugadores "tocades" físicament, però en una pista de bàsquet el respecte es transforma en derrota, i les nenes, quan trepitgen parquet se'ls oblida el respecte i es torna alegria.

No faré una crònica del partit però si deixaré caure diversos apunts que crec són interessants: 1. Mai el CB Castellar se'ns va posar per davant en el marcador fins al cinquè període, el que parla de la nostra determinació en el partit. 2. Els sis punts finals de diferència, aconseguits en els últims 20 segons de partit, és la màxima diferència del mateix a favor del CB Castellar, el que defineix, una vegada més, la nostra determinació. 3. Els meus motius del perquè de la derrota són dos: Un, l'enorme desgast defensiu que vam tenir durant els 48 minuts, el que el que va motivar un excés de faltes personals (fins a 4 eliminades, i a més totes seguides, en el moment crucial del partit) i arribar una mica més cansades que elles en el tram final, i dos, ens va faltar constància en forma de concentració en moments claus convertint els detalls en aspectes voluminosos del joc. De tota manera, vull felicitar al CB Castellar per ser un rival tan dur, ja que rivals d'aquesta tipologia són els que et fan fer-te cada vegada més gran. Felicitar per descomptat, a les nenes, i qualificar-les com ja es va fer en el seu moment com campiones. La seva constància val com a mínim aquest apel·latiu.
Bàsicament hem d'aprendre d'aquesta situació i no deixar-nos el que és el més important: Un error és el camí per a oblidar aquest i trobar un altre.

Ens despistem?. Una estona

És possible aplicar el partit de les nenes a la vida mateixa. Si perquè jugàvem amb el Canovelles BC, al com ja vam vèncer en la seva pista en la primera volta per 19 punts de diferència i semblava que no podria ser gens complicat. I inicialment, així va poder semblar. Acostumades a patir i fer patir en defensa les deixem amb el seu caseller anotador a zero en el primer i en el tercer període per a 4 punts en el descans. Tampoc és que haguessim exhibit el potencial ofensiu, ja que amb 21 a 4, era possible que arribessim una mica revolucionades a l'atac a causa de la defensa. I al quart període va ser encara millor, la diferència s'ampliava a 27 punts però alguna cosa no quadrava, el Canovelles BC no és un equip de segón nivell, té una mica més, i així va anar. Van despertar aprofitant la seva alçada i ens van sotmetre a la mateixa pressió que fem sobre els equips rivals: damunt de cada pilota fins a recuperar-la i córrer el contraatac fins a aconseguir la cistella. I una vegada i una altra, i una vegada més i altra..... Era com la vida mateixa: T'esforces per aconseguir el teu objectiu i una vegada fet et dorms amb la mentalitat que tot està fet i després, com diu Perico Delgado en el seu símil ciclista: arriba el "hombre del mazo" i et dóna i llavors t'adónes que estàs equivocat i et bloqueges, perdent un temps preciós per a la recuperació. A nosaltres ens va sobrar aquest temps, encara que ara cal valorar si va ser bo tenir-lo o no. Com sempre dic, el bàsquet és com la vida però en dimensions reduïdes.

Minis, bàsquet i donuts

Aquest cap de setmana he tingut la sort de poder participar de manera directa en l'organització de la cinquena edició del Torneig de Mini Ciutat de Santa Coloma de Gramenet del Bàsquet Draft Gramenet. 11 equips en dos dies i mig van participar en un campionat de bàsquet base, en el qual, cada equip va jugar, almenys, un mínim de 5 partits. La meva presència en el Poliesportiu de La Bastida va ser permanent: 12 hores el divendres, 12 el dissabte i 8 el dissabte. Diguem que el 95% del temps efectiu del torneig. I el que vaig gaudir!!!!!!. La gran organització de Carlos Brumós, expert en aquestes festes, em va donar l'opció de gaudir amb aquest format (i de passada substituir a Carlos com director del torneig tot el dissabte per la seva obligada absència), i sobretot, de gaudir de la col·laboració conjunta amb jugadores del club, especialment infantils ("les meves infantils", quines cracks!, les mataria de vegades però les adoro) i cadets. Algunes d'elles, gairebé igualen el meu temps d'estada en el torneig. Brutals!!!!!!!!!!. Aquest nivell de compromís ho hauria de voler qualsevol club.
En el plànol esportiu, el campió va ser el CD Hercesa de Madrid. Les madrilenyes, un encant i que estan desitjant tornar la temporada que ve, es van limitar a realitzar un joc amb contínua intensitat i al que es diu "rodet". Una gran defensa, bons fonaments i una gran actitud, tant dintre com fora de la pista. Les finalistes, AE Badalonés "A", un equip amb alçada, sobretot aquesta mini de 180 cms, amb un joc consistent i que em va fer l'efecte que van arribar cansades a la final, els va faltar potser, aplicar més velocitat al seu joc i igualar la defensa del CD Hercesa para optar a la victòria. En la resta de torneig, destacar a Jordi Gimenez del Col.legi Cultural, la meva aposta com millor entrenador del torneig i que així va ser, que amb la frescor de la seva joventut tractava a les seves jugadores com tot un "mister" veterà. A més, el joc del seu equip donava la raó al seu entrenador. Chapeau per el Jordi!. A nivell individual, la impresionat Eva d'UB Llefià, que li va faltar més ajuda del seu equip per a avançar en el torneig. El seu mínim anotador va ser de 37 punts, arribant 3 vegades als 50 i 2 als 70. Impressionant, i a més generosa!.
Anècdotes?. Unes quantes. Un dels àrbitres del dissabte tard (justament el de la pista amb més partits per jugar) que no apareix a l'hora d'iniciar el partit i tots en ment: Retràssssss: ens perdem el Reial Madrid - Barcelona de futbol. Solució: arbitren dos entrenadors fins que al final del període apareix l'àrbitre per la porta. Buffffffffffffff, salvat el torneig i .... el futbol. Una altra: en el lliurament de trofeus es decideix que jo he de lliurar el trofeu de millor entrenador al meu admirat Jordi Gimenez .... però ningú m'ho diu i en el moment que ha de ser així, jo estic amb les meves infantils en l'altra punta de la pista jugant amb una ampolla d'aigua. Imagineu-vos!!!!. Surto corrent per la pista per a lliurar el trofeu. Va valer la pena. Ahhhhhhhhhhhhhh!!! i l'última anècdota: Noies, que passa amb els donuts?.......................